L'abellerol ens porta els colors de l'Àfrica

Per Jose Luis Gallego. Divulgador ambiental (@ecogallego)

L'entorn de les vinyes, especialment si estan situades en un paisatge de camp obert amb talussos terrosos, com ara les parets d'un riu o una rambla, és un dels llocs més bons per gaudir de la natura amb l'observació d'una de les aus més belles i acolorides del continent europeu: l'abellerol.    

L'abellerol, que els ornitòlegs classifiquen amb el nom científic de Merops apiaster, és un ocell llampant. Moltes de les persones que l'observen per primera vegada en plena natura poden arribar a pensar que es tracta d'una au exòtica que s'ha escapat d'alguna col·lecció privada. No obstant això, encara que llueixi els colors de l'Àfrica, es tracta d'una espècie autòctona, molt representativa del bosc mediterrani i bastant freqüent a tota la península Ibèrica, excepte al nord. Curiosament, el més africà dels nostres ocells tampoc el trobem a les Canàries.

Abellerol. Fotografia d'Ana Mínguez.

El plomatge d'aquest meròpid (únic representant de la família a Europa) és del tot cridaner. Ni el dissenyador de moda més agosarat no podria haver imaginat un vestit tan llampant, pintat, com deia, amb els tons de les estepes i les selves africanes. Al dors combina el castany viu, gairebé granat, amb el groc cremós, el de l'argila humida i el marró torrat. Llueix un blau turquesa atractiu al pit, molt brillant, i a la gargamella ressalta el color groc llimona: tan intens que sembla que se l'hagi pintat amb un marcador fluorescent. 

Les ales combinen tots aquests colors en una espècie de tapís alat, més el bosc verd de les espatlles. I al seu cap sofisticat i distingit hi destaquen els ulls vermells sobre un antifaç negre, cosa que li dona un aspecte encara més exòtic i misteriós. La cua és llarga, acabada en una punta afilada que el fa inconfusible, mentre que el bec, molt fi i corbat, el dota d'una eina tècnica pròpia dels especialistes. 

Quan vola, l'abellerol emet un reclam característic i inconfusible, un ulular aflautat (trrrucc, trrrucc) que denuncia la seva presència encara que es trobi molt lluny, mentre vola a les altures. La seva silueta de vol és igualment singular: ales apuntades i cua allargada amb les rectrius sobresortints. Descriu planatges elegants semicirculars combinats amb un batre d'ales curt però molt intens. Els agrada posar-se a les esteses elèctriques i a les branques seques dels arbres, on es reuneix per formar grups nombrosos.  

L'abellerol és un ocell gregari que mai no abandona el grup. Migra en bandada, vola en comitiva i forma colònies per criar: sempre estan junts! Per ficar-hi els seus nius tria parets d'argila als talussos, barrancs, i lleres fluvials on excava túnels de fins a dos metres de profunditat, en un exemple de tenacitat i fortalesa, perquè per a això cada parella arriba a remoure i extreure més de deu quilos de terra a base de picades: una quantitat que per a un ocell de 28 centímetres de longitud i 60 grams de pes suposa un esforç herculi.    

Però un dels aspectes que destaca més a la biologia i el comportament d'aquest ocell és el seu règim alimentari especialitzat. Abelles (sent una passió per elles, d'aquí el nom), mosques, tàvecs i cigales componen la base d'una alimentació exclusivament insectívora i que es completa amb les formigues, saltamartins, escarabats, grills i tot el qui se li posi a l'abast del bec. 

Abellerol ingerint un insecte. Fotografia d'Ana Mínguez. 

I és que el seu èxit com a caçador resideix en el disseny perfecte del seu bec: una eina que funciona com les pinces d'un entomòleg i de la qual no s'escapa cap presa. D'aquesta manera, no és rar observar un abellerol posat en una branca amb una libèl·lula gran, com un emperador, atrapada per la pinça del seu bec als instants previs que se la mengi d'esmorzar.

Ara bé, si al contrari i especialment al mes de maig, el que veiem posat és un abellerol sobre un altre, la cosa té altres connotacions. I és que la més acolorida de les nostres aus no dubten a complir amb el mandat genètic de la reproducció al cap de munt de les branques primes dels arbres i als cables telefònics. 

Pel que fa a la fenologia, és a dir, als costums que mostren amb el pas del calendari, els primers abellerols, arribats de l'Àfrica tropical, Guinea, Ghana i el Senegal, se solen veure a la península Ibèrica cap a finals de març, tot i que les bandades continuaran entrant fins ben entrat el mes d'abril. Durant tota la primavera i l'estiu ompliran de música i color els nostres cels. 

Després de vaguejar pels camps tot cercant un lloc adequat per criar, i en cas de no anar directament a la seva colònia de tots els anys, a principis de maig triaran un talús al marge d'un camí o d'un riu i començaran a excavar el niu. En algun cas poden arribar a situar-lo arran del terra, fins i tot entre els ceps de les vinyes, però no és l'habitual. 

Parella d'abellerols. Fotografia d'Ana Mínguez. 

La femella sol fer la posta durant els mesos de maig i juny: 5 o 6 ous gairebé esfèrics que incubarà durant tres setmanes. Al juliol els nius de l'abellerol són un guirigall de reclams, amb un entrar i sortir constant dels pares desesperats per procedir a l'enceball. Mentrestant, a l'interior del túnel es respira un ambient ordenat perquè la pugna entre els pollets per establir una jerarquia els durà a obeir un torn d'enceball respectuós. 

A l'agost ja no quedarà cap pollet al niu. Complerta la reproducció, el viatge de retorn a la seva àrea d'hivernada, més enllà del Sàhara, comença a finals d'aquest mes. Les concentracions més altes per creuar l'estret es produeixen al setembre, quan diversos centenars de milers, en grups d'una trentena, abandonen la península rumb cap a les estepes africanes. Arribada la tardor, no quedarà cap abellerol en tota la península Ibèrica. Si tot va bé, l'any que ve els tindrem de tornada per pintar de colors l'aire dels nostres camps.